Nord Enllà - el musical

No em diguis que no sents l’olor
l’olor de naturalesa
no em diguis que no veus colors
colors d’un cel en la terra
els ulls brillen amb el sol
que van buscant una estrella
i és per això que mostren tristor
la natura m´entrega
i aquesta és la història.

(Morris, Pujade)

Rius llacs gelats sota un cel blavós,
alts pics i passos tot mirant al cel,
pins desarrelats penjant en el buit, a
amples planes verdes fent de coixí.
Bufa el vent que
bufa creuant el litoral,
Alça el vol l’ocell tot volant joiós,
petits animals van corrent pel bosc.
Esperit de l’alba és tota una cançó.
Bufa el vent que bufa creuant el litoral,
Alça el vol l’ocell tot volant joiós,
petits animals van corrent pel bosc.
Esperit de l’alba és tota una cançó.
Tota una cançó.
Rius llacs gelats sota un cel blavós.

(Morris, Pujade)

He vist com les flors s’obren a l’infinit
Vells pins arrelats vora la mar
vinyes com altars venerant camíns
cales verges reposant la nit
nord enllà
i en aquest indret tant lliure i divers com l’aire
on s’esgoten els sentits ofegant els crits
la mar i el vent es fonen com aliats salvatges
embriagant i empresonant-los dia i nit.
Ho ho és un be llegat,
ho ho ho camí de mar,
ho ho ho té un gran encant,
ho ho ho nord enllà.

(Morris, Pujade)

“La tristesa em captiva,
l’esperança s’oblida.
Ja no tinc forces per seguir lluitant.
Jo ja tinc ganes que una il·lusió
em faci alçar…”
Això és tant sols un relat
d’un home que s’ha trobat
amb els seus dits clavats al fang.
El teu cor batega fort
i el teu pit respira fatiga, i sospira.
Ja no hi tens res a les mans!
No tens diners,
no entens l’infern
que mina el teu present.
Ja no tens res,
ja ho has entès…
No hi ha temps per lamentar,
no hi ha temps per gemegar,
trenca els fils que t’han guiat
cap a la desigualtat.
Ets a temps de repensar
un nou futur Nord Enllà
i les muntanyes deixaràs.
Però el teu cos és tot d’un neguit,
la vida t’ha destruït
i sents que t’has d’alçar.
La terra es remou sota els teus peus,
la flama crepita dintre teu, i crides.
La teva llar has de deixar!
No tens diners,
no entens l’infern que t’ha sotmès,
ja no pots més.
Ja ho has entès,
ja saps on és…

(Morris, Pujade)

Tancant els ulls ho veus,
mil ombres reflectint gotes de sang.
Al carrer i en cada pas
el teu poble crema, no es covard.
Vida en guerra tot misèries,
fills de la terra morts, emigrats.
Si bastés pegar un crit,
satisfer l’ànima en pena i el cor ferit.
Cor ferit, cor ferit …
Quin dolor és terra bella
on ja no queda espai per a la tendresa.
I amb les mans plenes de fang,
cada gest és un tatuatge; marca llibertat.
Ja no tens casa ni porta,
a la cara tan sol mirada morta.
No et val l’enyor d’un temps llunyà
de primaveres lliures sense por.
Sense por, sense por …
Ho sé,
ja no et queda més remei
que empassar-te quatre mocs, dues llàgrimes, i mirar al cel.
Ho sé,
que els teus daus estan llançats
enfilaràs ossos i pell
Nord Enllà.
No tens rellotge ni on fer nit,
el diable t’ofereix un passatge per a l’oblit.
Engolit per la il·lusió
d’un somni abarlotat a un altre món.
Val la pena córrer el risc
allunyar-te lluny d’aquí.
On el vent parla.
On el vent parla.
Parla, parla…

(Morris, Pujade)

Cada gota de mar copsa un esguard
sospir que s’endinsa més enllà
amb tu vaig créixer poble meu
adeu, m’allunyo de tu creuant la línia,
ombres de lluna, hores humides,
a l´horitzó res no es mou, tinc por.

Enrere queda el niu on he lluitat
enrere queda el niu on he somiat
no tinc un mot, tan sols un crit
s’endinsa, m’omple l’esperit
enrere queda el niu on he estimat
enrere queda el niu on he mamat
no tinc un mot, tan sols un crit
s’endinsa, m’omple l’esperit
tindré el puny alçat…

Un crit
s’endinsa, m’omple l’esperit.
La vida sembla estranya
sota els meus peus
agosarats entre l’oblit
cabal d’amor que per la borda vòmit
l’univers es torna massa petit
el mar bolca estany pudent
ombres de lluna
mercaderia de traficants
no tens temps per respirar
l’olor s’aferra a la teva pell
boira negra de mortaldat
romandre a cel obert…
mercaderia de traficants.

(Morris, Pujade)

Sense alè, ple de tremolor
paviment mullat, crits esfereïdors
on els teus peus
deixen rastre sense por a un comiat
el camí ès angost,
nord enllà.

Capa de color daurat
xopa la roba, arraulit
llàgrimes velles que ja no van al mar,
no pots creure que has arribat
si ni els ulls pots entreobrir
dóna’m la mà germà, que el futur està per descobrir
allà queden els oblidats
allà queden els enterrats
engolits per la foscor,
recomençar
renéixer entre les mans
d’aquells companys tan estranys
on cada somriure que t’han robat
torna per deixar-te anar
qui ets, d’on véns, on vas, què vols?

Sols busca un sonriure
sols busca un futur
que li doni una vida i prosperitat
qui ets, d’on véns, on vas, què vols?

Faré forta l’esperança
de retruc neix un sol
s’aturen per mirar-te,
imperi fosc d’amor.

(Morris, Pujade)

He vist com les flors s’obren a l’infinit
Vells pins arrelats vora la mar
vinyes com altars venerant camíns
cales verges reposant la nit
nord enllà
i en aquest indret tant lliure i divers com l’aire
on s’esgoten els sentits ofegant els crits
la mar i el vent es fonen com aliats salvatges
embriagant i empresonant-lo dia i nit.
Ho ho és un be llegat,
ho ho ho camí de mar,
ho ho ho té un gran encant,
ho ho ho nord enllà.
El vent, la terra, el mar semblen rebel·lar-se
univers ferotge proclamant morir
quina extrema solitud embriagant-se
com aquells ardents silencis aguaitant camins.

(Morris, Pujade)

Nord Enllà - el musical

Comments are closed.